La mel
L’amor que es professen és dolç, dolç com la mel. S’estimen, ningú gosa negar-ho. Ella és l’enveja de totes les seves amigues, però mai en presumeix. Els besos d’ambdós són els més tendres, càlids. A ella l’enamora la seva olor, i a ell la capacitat que la seva estimada té per absorbir-lo, per endur-se’n el seu tresor més preuat.
Però el seu amor és intermitent, i a ell l’entristeix veure com ella aixeca el vol i s’allunya, qui sap si potser als braços d’un altre que li pugui oferir el mateix que ell. I ell espera, sabent que ella tornarà. I torna. El moment de la seva retrobada és feliç, especial, emotiu pels dos. S’abracen; no calen paraules, tot està dit. Les seves mirades són fervoroses, els ulls brillen. Es miren, somriuen. “Tot està bé”, li diu ell. I ella ho creu, bevent de les seves paraules. Les seves mans tremolen, temoroses de fer algun gest equivocat.
Els dos saben que el moment no durarà gaire, que ella tornarà a marxar, flotant entre els murmuris de les seves amigues, que parlen a les seves esquenes. I ella emprèn de nou el vol, deixant-lo a ell observant-la marxar, amb els ulls inexpressius, buits, malenconiosos. I romandrà mort fins que ella, assedegada, torni a ell. I quan ho fes, ell la rebria amb un somriure i mil petons després. Llavors la seva vida cobraria sentit un altre cop. Però ara marxa, i ell sap que la trobarà a faltar.
Però ella també l’enyorarà, perquè les seves amigues realment no ho són. Ella, oh pobra ingènua, sent les seves paraules, però no les creu. Tant sols pot pensar en el moment en què ella, la abella, tornarà als braços de qui la protegeix de les paraules envejoses i rancunioses, el nèctar.
Per tu, per estar sempre allà...